RAMON CASES és mestre de ioga en un centre de Barcelona. Després de treballar 15 anys com a fisioterapeuta, va decidir dedicar-se plenament al ioga. Va començar a practicar-lo als 20 anys, en plena dictadura, una època en què aquesta disciplina era considerada subversiva. Al llarg de la seva vida ha après de mestres de la talla d’Andre Van Lisebeth, Ivonne Millerand, François Lorin i Eva Ruchpaul. El que més el va influenciar, però, va ser Nil Hautoff, de qui va ser deixeble directe durant deu anys i l’ensenyança del qual segueix amb fidelitat. Va ser un dels fundadors de l’Associació Espanyola de Practicants de Ioga (AEPY) i un dels primers formadors de l’Estat. Fa 20 anys que dirigeix amb èxit la seva pròpia escola. Per ella hi han passat milers d’alumnes i n’han sortit bons professors. També imparteix cursos, conferències i seminaris arreu del país.
Quan i per què es va iniciar en el món del ioga?
Ens hem de remuntar 64 anys enrere, quan tenia 20 anys. Vaig començar a treballar com a fisioterapeuta en el mateix centre on havia rebut els meus estudis. Després d’uns mesos treballant-hi em vaig adonar que com més m’entregava als malalts, més èxit tenia, però per contra, més dèbil em sentia. Vaig consultar al metge i, tot i constatar que estava dèbil, em va dir que estava sa. Un dia vaig conèixer un xicot que havia viatjat molt a l’estranger i em va recomanar provar el ioga. En aquella època, en ple franquisme, era una cosa totalment subversiva, que es vinculava a la bruixeria. Però vaig decidir començar a practicar-ne amb un professor que me’n va ensenyar. Em llevava cada dia a les quatre de la matinada per fer ioga, quatre hores cada dia abans d’entrar a treballar, i ràpidament vaig notar els seus efectes. Em trobava ple de vitalitat. Al cap de deu mesos em va dir: “ja no et puc ensenyar res més, en saps més que jo”.
I què va fer aleshores?
Vaig seguir aprenent de grans mestres, alguns d’ells hindús. I vaig fer diversos viatges a l’Índia, on anava a meditar. Al cap de 15 anys de treballar com a fisioterapeuta, vaig decidir dedicar-me plenament al ioga. Un dels mestres que més em va influenciar va ser Nil Haoutoff.
Què va aprendre d’ell?
Ell em va ensenyar el que es coneix com a jnana, el ioga del coneixement i del discerniment. Jo fins al moment practicava un estil de ioga més acrobàtic i veia que només podia ensenyar a gent jove amb una bona condició física. Jo volia arribar a tothom. Haoutoff, en les seves ensenyances, introduïa el concepte del ioga correctiu, en què es pensava amb els moviments que més convenien a cada persona de manera individualitzada. Conèixer la problemàtica de cada individu i treballar amb aquells exercicis que la combatran. Si et mossega una cobra, t’has de prendre un antídot per contrarestar l’efecte del verí. Doncs amb el ioga es pot aplicar la mateixa lògica. Si una persona arriba amb el pit ensorrat penso les postures més adients per treure-li enfora. Però tan important com això és ensenyar els alumnes a aprendre’s a corregir per ells mateixos.
No sembla fàcil.
No ho és. Moltes vegades els dic: “si caieu en un pou i us puc treure, no ho faré”. Es queden molt parats. A continuació els explico que els ensenyaré a sortir-ne per ells mateixos, perquè si un dia tornen a caure i jo no hi sóc puguin sortir-ne pel seu propi peu. El millor coneixement que et poden donar és l’ensenyança perquè siguis lliure, autosuficient i no depenguis de ningú. Aquest és un dels principis del ioga.
El ioga, doncs, és molt més que quatre postures?
Per descomptat. El ioga és una filosofia de vida, és una forma de pensar i actuar. Portar una vida harmoniosa, equilibrada, unida i respectuosa amb totes les altres formes de vida. Ajudar els altres sense esperar res a canvi, viure de forma austera, renunciar a no desitjar les coses i, sobretot, que no hi hagi violència de res contra res.
Com es combat la violència?
La no-violència no s’ha d’entendre com una lluita contra la persona que practica la violència, sinó contra l’acció violenta que fa aquesta persona. Ara bé, això tampoc vol dir deixar-se fer mal, perquè si no l’estàs tolerant. L’has de combatre però sense odi. No pots deixar que el mal triomfi.
Sembla senzill però a la pràctica no ho és gens.
Tots els mals d’aquest món vénen de la ignorància. Si sabéssim que fent mal als altres ens estem fent mal a nosaltres mateixos, no faríem mal a ningú. I viceversa. Si entenguéssim que fent el bé rebem més benefici que a qui va dirigit, aquest món seria millor.
Per què creu que el ioga s’ha posat tan de moda a Occident?
Vivim en una societat tan estressant que el ioga s’ha convertit en un antídot per combatre els nervis i per assolir aquesta tranquil·litat que necessitem tant i que no tenim.
I creu que tots ho aconsegueixen?
Amb el ioga pots arribar a trobar-te, a conèixe’t millor i, sobretot, a aprendre a estimar-te.tada198 (2)
No ens estimem prou?
No. Vivim en una societat molt materialista i ens costa molt escoltar-nos i aprendre a estimar-nos. La persona que s’estima de debò no exigeix l’estima dels altres. Si jo et pregunto per què m’estimes i em respons “no ho sé”, és que m’estimes de veritat. Si em respons que és per un motiu concret, és que m’estimes per egoisme, a canvi d’alguna cosa. El ioga ens ensenya a estimar-nos i, si ens estimem, tenim pau interior.
Què entén per pau interior?
Estar content amb el que es té, transformar les coses difícils en fàcils, convertir el senzill en meravellós. Una persona que ho té tot pot sentir una gran infelicitat i una que no té res pot sentir una gran felicitat en contemplar una flor.
El ioga és una religió?
El ioga no és ateu, és creient tot i que no és una religió determinada. Si tu em preguntes “creus en Déu?”, et diré “sí, però no crec en els homes, en els capellans”. Crec que hi ha una força universal que li podem dir Déu, Univers o Un tot, però no crec en els homes que creen sectes amb interessos ocults. El ioga és un camí cap a la llibertat.
